DIA 1
Arribem a Tavascan a les 7 del matí, després de tres hores de cotxe. Comencem a preparar les motxilles per marxar, quan de cop i volta fa un xàfec. Tots cap al cotxe, no cal mullar-se només començar. Per sort, passa ràpid i ens preparem per iniciar aquesta travessa. Si tot va bé, en 4 dies tornarem a estar a aquí.
Sortim de Tavascan (1117 m) a les 7:10 des de la caseta d’informació turística, pujant per un carrer empedrat que tenim enfront. Deixem el poble i continuem pujant, per sobre el Riu Tavascan, pel mig d’un bosc. Comencem a veure la verdor d’aquests paratges.
Trobem una cruïlla de senders. Nosaltres seguim el que puja. Resulta que havíem d’agafar el de l’esquerra en baixada que va seguint el riu de més a prop, perquè el nostre ens porta a la carretera que seguim durant uns 0,5km. Arribem a un pla, Pont de Bolle, on trobem l’altre camí. Hi ha unes taules i panells informatius de la zona. Creuem la carretera i agafem un camí a la dreta. Està marcat com l’itinerari “Camí de l’exili”. El camí és planer amb lleugera pujada. Passem a prop d’unes bordes i al cap de poc ja veiem les Bordes de Graus (1334 m) a l’altre banda del riu. Girem a l’esquerra per anar al càmping i formalitzar la reserva que havíem fet.
En el càmping ens donen la tarja de pas, amb el primer segell de les Bordes de Graus, el mapa del circuit de l’Ed. Alpina i la samarreta tècnica, que alguns adoptaran com a pijama. Ens entaulem i esmorzem amb l’entrapà de casa i una cervesa. Després d’aquesta primera en vindran moltes altres…
Al cap de 30 minuts reiniciem la marxa. Deixem la pressa de Graus passant pel marge dret de l’embassament i seguim pujant pel costat del riu, ara el Riu Noarre. El creuem per un pont de fusta i ens dirigim a Noarre, un petit nucli format per un conjunt de bordes en bastant bon estat i que sembla que encara estiguin rehabilitant. El camí gira a la dreta i passa pel costat de camps de farratge, però aviat ens tornem a endinsar al bosc en lleugera pujada. A mesura que anem pujant sentim el curs de l’aigua més lluny. Ara el sender és més dret, tenim el rierol més a prop, molt soroll d’aigua, una cascada que creuem fent una mica de xip xap, ja que les pedres no sobresurten prou amb la quantitat d’aigua que baixa. Aquesta serà una de les tòniques dels creuament de rius, rierols i barrancs. Assolim la Pleta de Guerosso. Ens aturem per fer reagrupament, posar-nos protecció solar i menjar alguna cosa.
Ja estem per sobre els 2000 metres i els arbres comencen a escassejar. Continuem el camí seguint el riu per sender ben bressat que va alternant les fortes pujades amb zones més suaus, fins arribar a l’Estany Blau del Mig. Girem la vall a la dreta, separant-nos dels llacs en vistes al Coll de Certascan. Veiem alguns núvols amenaçadors, que deixen caure alguna gota durant la pujada al coll, que hi arribem al cap de 5 hores tot superant alguna clapa de neu que em passat per sobre sense gaires complicacions.
Al Coll de Certascan (2585 m), el fort vent es deix nota encara més. Podem veure el llac, el més gran de Catalunya i el petit refugi al final. Deixem les motxilles sota d’algun petit vicac, perquè no es mullin, i pugem decidits cap al cim. Veiem el sender ben clar que pujar entre la tartera, primer amb fort pendent fins aconseguir la carena, i després es suavitzar tot crestejant fins assolir el cim
Al Pic de Certascan (2853 m) hi ha tota una barreja de sentiments i emocions. Per alguns, la primera travessa d’alta muntanya i ja hem assolit el punt més alt de la jornada d’avui. Per altres, contemplar i disfrutar de l’esplèndida vista i mirar d’intuir la ruta dels propers dies. Marquem la tarja de pas i en 10 minuts tornem a estar al coll. Descansem una mica de l’esforç de la pujada i recuperem forces menjant alguna cosa.
Ens trobem molta neu a l’inici de la baixada del coll cap al refugi. Això, juntament amb la pluja que torna a caure, ara sembla que més intensament, ens crea algun petit inconvenient. Hem de mirar d’esquivar la neu, perquè la pendent és molt forta, fent un flanqueig per una zona rocosa, amb riscos de patinar per la pluja. Després baixem per una tartera fins que la pendent s’ha suavitzat i ja trepitgem la neu sense problemes. Ja estem a tocar del final de l’etapa, primer objectiu aconseguit, el Refugi de Certascan (2230 m), que hi arribem sobre les 15.45.
Ara ja podem relaxar-nos. Deixem les motxilles i botes a l’entrada, marquem la tarja de pas i ens disposem a acabar de menjar el dinar que ens queda remullant-ho amb una cervesa. Torna a sortir el sol, és hora d’estendre la roba mullada. I mentre esperem que s’assequi, anem compartint anècdotes i experiències de la jornada. Hi ha temps per tot, fins i tot, per fer una altre cervesa abans de sopar.
Ens entaulem per sopar a les 19:30. El refugi està ple i el guarda, l’Alejandro Gamarra, veritable artífex d’aquest circuit, posa a punt tot el que cal. Compartim taula amb 4 persones més, una d’elles molt gran. El sopar molt bo, o bé, hi ha molta gana: sopa, llenties i canalons. També tenim sed, i com a bons garrafecs i penedesencs ho remullem amb vi. Entre vinet i vinet van sortint vivències entre nosaltres i els nostres companys de taula. Els quatre companys estant fent “Camins de Llibertat”, un nou circuit que s’ha començat aquest any i que comparteix amb “La Porta del Cel” els refugis de Graus i Certascan. Nosaltres som uns “novatos”al costat d’ells. Sobretot amb el Sr. Gol, de Pontons però que ara viu a Barcelona, que te 79 anys i que ja ha fet “La Porta del Cel” amb 76 anys i que té el rècord de la persona més gran que l’ha fet, i que l’any que ve i vol tornar amb 80 anys! Tot un repte. Tot un esperit de sacrifici i voluntat, que no li manquen sentint-lo parlar i explicar els secrets de la vida. Estaríem tota la nit escoltant-lo, però és hora d’anar a dormir, que demà ens toca una jornada molt dura segons ens han explicat.
Fitxa tècnica i temps parcials:
Asc: 1885m, Dsc: 750m, Temps: 07,44h
Tavascan – Graus: 1h
Graus – Pleta de Guerossos: 2h
Pleta – coll de Certascan: 1,45h
Coll – pic Certascan: 30m
Pic Certascan – coll – ref. Certascan: 1h
DIA 2
Ens llevem per esmorzar a 2/4 de 7. No s’ha dormit gaire bé, però això ja ho tenen els refugis. A les 7 i pocs minuts iniciem la marxa d’aquesta jornada, que tot en broma i per animar-nos diem que es plana ja que el punt d’inici i final estan a la mateixa alçada, però que en realitat és una de les més difícils per els continus pujar i baixar i per que s’ha de saber trobar el camí i orientar-se bé en alguns trams per falta de indicacions.
Som els primers a marxar. Al darrera nostre un grup d’un noi i tres noies, que ja ens els havíem trobat al Coll de Certascan, i que anirem trobant la resta de la travessa. Comencem baixant fort, sentint soroll d’aigua a la nostra dreta, és la cascada que deix anar la presa del Llac de Certascan, fins a un petit llac que veiem al fons. El voregem a ran d’aigua per l’esquerra i comencem el fort ascens, tot fent ziga-zagues, al primer dels quatre colls que hem de superar aquesta jornada, el Coll de Lurri (2217 m), i que en poc més de mitja horeta hem superat.
Mirem enrere, una excusa per descansar, i contemplem tot el camí fet fins ara. A l’altre costat veiem l’Estany Romedo de Dalt, on ens hi dirigim tot baixant per corriol ben fressat. Ens trobem gent, francesos, que estan fent el camí a la inversa. No creiem que hagin dormit a Pinet, encara queda molt i tot just comença a sortir el sol, i suposem que hauran acampat a prop de l’estany, que és un lloc idíl•lic amb la seva illa al mig. Voregem l’estany i seguim baixant fins el següent, el Romedo de Baix (2007 m). Abans d’arribar-hi, haurem de superar una canal equipada amb cable i corda que ens ajudarà a baixar. Trobem una pista forestal que baixa per la vall, nosaltres girem a esquerra tot vorejant el llac, passem per sobre la pressa i anem seguint els curs de l’aigua tot pujant suaument, i on trobarem dos llacs petits més.
Tota aquesta zona és molt bucòlica: aigua, rius, rierols, llacs, i verdor per tot arreu. Fins i tots ramats de cavalls pasturant enmig del darrer llac. És en aquest punt que el camí gira a la dreta per començar la segona pujada del dia. Es passa per una zona de grans blocs de pedra o és difícil trobar les marques i fites. Inicialment pugem per una canal seguint altres excursionistes que van davant nostre, que suposem que són un grup que també fa aquesta travessa al seu aire, tot acampant. Però nosaltres no veiem fites. Dubtem i comprovem el track en el gps, i efectivament, no anem pel bon camí. El track ens indica que em d’anar per una canal del costat que hi ha més a la dreta i que també du a la carena. Recuperem el camí bo, ara si que veiem les marques i fites. El sender es va definint cada cop més, deixant la tartera i pujant per prats fins arribar al coll, el Port de l’Artiga (2477 m).
Estem a la frontera amb França. Mirant cap a Catalunya veiem el pla de Boavi i la Vall de Lladorre. És un bon lloc per provar si hi ha cobertura, ja que a Certascan no, i trucar a algun familiar, com així és. Mengem una mica mentre mirem de veure per on pujarem el següent coll del dia. Haurem de pujar a l’Etang de Montestaure seguint per l’esquerra el barranc que baixa del llac per continuar pujant fins un coll que es veu a l’esquerra. Baixem per una tartera de grans blocs de pedra que anem saltant tot seguint les fites. Per l’esquerra veiem el grup de gent que havia agafat l’altre barranc i que ha acabat arribant al mateix punt.
Al final d’aquesta tartera trobem els aiguamolls, que és el punt on el camí deix el GR, que va cap al fons de la vall, per seguir un corriol a la dreta poc definit. El desviament està ben marcat amb marques molts grans de pintura groga a sobre una pedra. Comencem a pujar, creuant les aigües del barranc i enfilar-nos-hi per l’esquerra per corriol ben fressat fins arribar a un petit pla, per sobre del llac, on aprofitem per menjar i reposar una mica. Després d’un repòs costa posar tota la maquinaria del cos en marxa, però de seguida comencem a pujar fent diagonals i els muscles ja estan a to. Fem un darrer esforç fent un flanqueig per sota la creta del Pic Recós i ja som dalt del coll de Pointe de Recós (2447 m), teòricament l’últim de la jornada segons el perfil d’etapa. Però en realitat encara ens queda un l’últim tobogan fins el refugi.
Des d’aquest punt ja podem veure l’objectiu final del dia d’avui, el Refugi de Pinet. Sembla a prop, però en realitat encara ens queden més de dos hores de camí. Primer haurem de baixar, per després pujar i superar un barranc que separa el refugi del nostre camí. A partir d’ara hem d’anar en compte per seguir i trobar el camí correcte, perquè diuen que és una zona on és fàcil perdre el camí. Des de el coll sembla bastant evident i fins i tot es veuen indicis de sender al fons. Comencem la baixada fent ziga-zagues per corriol no massa evident i ple de petites pedres que ens fan patinar. Ens tornem a trobar amb el grup de les 2 noies i el noi (una de les noies va abandonar a Certascan per problemes al genoll), que baixen amb la mateixa por de no caure. Ens ajuntem amb ells i fem la resta del camí junts. Poc a poc el camí va perdent definició i en certs moments sembla perdre’s. El track del GPS ens confirma que estem anant pel bon camí. Passem uns blocs de pedra i girem a la dreta per flanquejar la base de la carena del Pic de Monestaure. Travessem les aigües d’un barranc que baixen del mateix cim. Hem tornat a trobar el sender que comença a pujar, cada vegada més fort. El sender es perd, no està molt fressat. En trobem altres, sempre amunt. En algun moment pot semblar que el sender se’n va cap a l’esquerra. De fet, si en seguim algun d’aquests ens portarà davant mateix del refugi, però amb un barranc infranquejable, que ens farà continuar amunt fins arribar al collet (2300 m).
Ja hem arribat a dalt. Ens queda l’últim pas abans d’arribar al refugi: baixar fins al fons del barranc, que està ple de neu, creuar-lo per sobre la neu, o bé, per sota per una canal que s’ha format (una mica d’aventura, no?); pujar una petita paret amb un tram d’escalada de 3r grau, equipada amb clavilles i cable, i finalment baixar per sender fins el refugi i el llac, on hi arribem sobre les tres de la tarda.
Oh! Hi havia ganes d’arribar. Veiem el llac i no ens ho pensem dues vegades. Abans de pujar al refugi, ens tirem de cap a l’estany. L’aigua està molt freda, però ens hi tornem a tirar. Estem com nous, relaxats. És una paratge meravellós per fer-hi un mos per dinar.
Arriben els companys de travessa, que havíem deixat al peu de creuar el barranc, i tampoc s’ho pensen gaire abans de llençar-se al llac. Nosaltres pugem al refugi (2246l m) i segellem la tarja de pas. Estenem la roba i tovallola mullada i celebrem haver arribat a l’objectiu del dia amb una cervesa. Comentem la jornada d’avui, i tots coincidim a dir que ha estat un dia dur pujant a quatre colls, però que ha estat molt bonica amb tots els ingredients d’una travessa d’alta muntanya: llacs, prats, tarteres, barrancs, rierols, neu, colls, petites grimpades, etc.
Ens instal•lem a l’habitació i abans de sopar tenim temps de fer una altre cervesa tot mirant de veure el camí de l’endemà, que la boira i els núvols que pugen de la vall no ens deixen veure. Però aquest tram de camí no és nou per alguns, ja que l’havien fet fa uns anys per pujar a la Pica d’Estats. El refugi no està ple, unes 20 persones. Ens entaulem per sopar, a la mateixa hora que el dia anterior. Tenim de companys els mateixos amb els que hem compartir el final de l’etapa: en Marc, l’Anna i la Jessi (l’altre noia que havíem vist, la Pat, és la que ha hagut d’abandonar). Ens expliquen la seva aventura: han fet la travessa “Carros de foc” per continuar d’Espot a Tavascan per GR-11, per empalmar amb “La Porta del Cel”. Ja porten 7 dies de travessa a les seves cames. Deu n’hi do! Ens mirem entre nosaltres i alguns pensem: “no hi ha res com ser jove, tenir temps i diners”. Els sopar el remullem amb vi per tal d’ambientar-nos. Ens han dit que el guarda del refugi, en Patrick, sol treure la guitarra i començar a cantar. Però no hi ha molt d’ambient al refugi i no el veiem amb la intenció d’agafar la guitarra. O sigui que, ens anem a dormir o bé intentar-ho.
Fitxa tècnica i temps parcials:
Asc: 1275m, Dsc: 1305m, Temps: 08,01h
Certascan – coll de Lurri: 1h
Coll de Lurri – coll l’Artiga: 2,15h
Artiga – point de Recòs: 1,30h
Point de Recòs – ref. PInet: 2,15h
DIA 3
Al igual que el dia anterior, en llevem per esmorzar a 2/4 de 7, amb l’esmorzar típic de refugi: cafè amb llet o te i les torrades amb mantega i melmelada, per posant-se en marxa passats uns minuts de les 7. Avui és una jornada important. Per alguns de nosaltres, pujarem el nostre primer 3000 i a més serà el cim més alt de Catalunya, la Pica d’Estats.
Així que, comencem a pujar per sender ben fressat, deixant enrere el refugi i pujant per l’esquerra del barranc. Ens trobem una primera llenca de neu. Està glaçada. Hi ha una parella que intenta superar-la per sobre, però és un tram molt perillós i exposat. No ens ho pensem i ens posem els grampons. Progressem ràpidament i amb seguretat, recorrent un centenar de metres. Ens traiem el grampons. Trobem de nou el sender, que va passant per entremig d’una tartera fins estar per sobre l’Etang d’Estats, a la nostra dreta. En aquest punt, el camí gira a l’esquerra (W) per seguir en clar ascens per pedregam fins a l’Estany de Montcalm (2560 m). En certs moments perdem el sender per pujar per grans blocs de pedra seguint les fites, per retrobar-lo de nou entre bloc i bloc. Són petits replans que ens serveixen per recuperar forces per la següent pujada, fins arribar així al Coll de la Cometa (2905 m), on comencem a veure tota la gent que ve a fer la Pica per la banda catalana i des d’on podríem pujar directes cap a la Pica. Però nosaltres tenim intenció de pujar al Pic de Montcalm i per això ens dirigim al Coll de Riufred (2983 m).
Ja portem dos hores i mitja de continuo ascens i només ens queden 10 minuts més per pujar al Montcalm (3077 m). Ja que estàvem aquí, no hem perdut l’oportunitat de pujar-hi. Ningú ens segueix. Som els únics que hi hem pujat. Baixem ràpid fins el coll i enfilem cap a la Pica, primer fent un flanqueig per després encarar de cara amunt fent ziga-zagues fins el Coll Verdaguer, per tot seguit enfilar fins la Pica d’Estats (3148 m).
El primer objectiu del dia aconseguit. Estem molt contents, alguns més que altres. Han pujat per primera vegada al cim més alt de Catalunya. Una alegria immensa ens omple contemplant tot el que veiem al nostra voltant. Ens fem les fotos de rigor. Enmig de totes les cintes, banderes i senyeres, trobem la pinça per marcar la tarja de pas, que els nostres companys de travessa no havien trobat, segons ens havien comentat durant la pujada. Baixem al coll i ens trobem de nou els nostres companys i els informem que si que hi ha la pinça. Així que hi tornen per poder marcar. Mentrestant, nosaltres aprofitem per pujar al Pic Verdaguer (3133 m)
Baixem ràpid. Ens anem trobant molta gent que puja, també avancem altres que venen del cim. Un pel més avall del Coll de la Cometa trobem que el camí segueix les petjades per sobre llenques de neu. A aquestes hores la neu està molt trepitjada i tova. Trepitgem i passem sense grampons tot assegurant cada una de les passes. Anem baixant i flanquejant la paret de la Pica, una petita pujada i ja som al Port de Sotllo (2874 m).
Observem la baixada, hi ha molta neu fins pràcticament al llac d’Estats. La pendent és forta, però la traça per sobre la neu està molt trepitjada. En certs punts el corriol torna a passar per pedra. Alguns es posen grampons per assegurar la baixada, altres prefereixen anar a buscar el camí pel pedregam. A l’Estany d’Estats ens reagrupament i continuem baixant junts. Creuem el riu per una pont, una mica atleticament fent una grimpada per sobre d’aquest, ja que està trencat, i seguim baixant fins arribar a l’Estany de Sotllo (2346 m). Veiem tendes acampades, ens mirem i decidim anar a fer un bany. Busquem un lloc arrassarat al final del llac, perquè fa molt de vent. Que refrescant i que be que senta! Estem en un lloc idíl•lic: davant del llac, amb el vent fent petites onades, veient la Pica d’Estats i com la gent va fent la baixada. No tenim pressa. Anem molt bé de temps, així que ens posem a dinar. Veiem que arriben els tres companys que hem conegut en aquesta travessa, i només veure’ns s’acosten on estem i també fan una remullada.
Hem estat quasi 2 hores, refrescant-nos, menjant, relaxant-se i potser és hora de continuar camí. Així que tots junts continuem la baixada per un sender enmig de la verdor d’una zona molt planera, plena de rierols, cascades i rius d’aigua a la nostra esquerra. De mica en mica comencem a trobar més arbres i zona boscosa, creuem el riu i continuem davallant, primer fent un flanqueig bastant llarg per continuar amb una baixada forta, que se’ns fa molt pesada, fins arribar finalment al Refugi de Vallferrera (1905 m).
Hem arribat molt assedegats, sense ni una gota d’aigua. Hi ha una font davant del refugi i hi anem de cap, a refrescant-se i a veure. Entrem al refugi, i veiem que està completament reformat, de fet, és tota una part nova. Ens traiem les botes, que deixem a l’entrada, i fem els tràmits de rigor segellant la tarja de pas, així com, altres tràmits com demanar cinc cerveses. És moment de relaxar-se i descansar. Alguns anem al riu a remullar els peus i cames i passem la resta de la tarda a la “terrasseta” de davant del refugi, tot prenent una altre cervesa, abans del sopar.
Sopem, a l’hora habitual, a la mateixa taula amb els nostres amics, sembla com si ja ens coneixessin i ens posen junts, i ho remullem amb vi, com sempre. La conversa sempre és entorn de la muntanya: de la travessa que estem fent, de les que ja hem fet uns i altres i dels possibles projectes per propers anys. Una molt bona companyia, però és hora d’anar a dormir, tot i que alguns volen esperar a fer-se fosc per anar a contemplar les estrelles, aprofitant que el cel està clar i que estem en un lloc privilegiat, sense la contaminació lumínica de la ciutat. El cel està clar, o sigui, que es pot contemplar la meravella del cel estrellat.
Fitxa tècnica i temps parcials:
Asc: 1260m, Dsc: 1535m, Temps: 07,39h
Pinet – coll de Riufred: 2,30h
Coll – pic de Montcalm: 20m
Pic de Montcalm – Pica d’Estats: 30m
Pica d’Estats – port del Sotllo: 1h
Port de Sotllo – estany de Sotllo: 2h
Estany de Sotllo – refugi Vallferrera: 1h
DIA 4
Avui hem preferit llevant-se més aviat, per poder marxar mitja hora abans. Tenim una jornada molt llarga per endavant, i com més aviat arribem, més aviat tornarem a casa. Son 2/4 de 7 i ja estem amb marxa, juntament amb els nostres companys de travessa, que avui estarem tots junts durant tota la jornada.
Baixem fins el final del pàrquing i agafem un corriol a la dreta, que per un pont travessa el Riu Noguera de la Vallferrera. Per camí ben fressat i pel mig de bosc anem avançant paral•lels al riu, que de mica en mica ens hi anem allunyant. No triguem gaire a començar a pujar i la remor del riu va minvant poc a poc. Anem trobant alguns senders per l’esquerra que van en davallada cap al Pont de la Farga. Nosaltres sempre pujant, sortim del bosc i arribem a la Cabana de Basello (1923 m). Un petit pla per fer reagrupament i continuar enfilant-nos. Deixem enrere una zona de matolls amb mils de camins, uns més evidents que altres, per continuar per prats i camí més pedregós fins l’Estany de Baborte (2342 m)
Aquest és l’últim llac que trobarem en aquesta travessa, i és nota que tornem a estar a molta alçada, perquè trobem el típic paisatge de l’alta muntanya del Pirineu. Voregem el llac per la dreta mentre a la llunyania veiem el metàl•lic Refugi de Baborte, on ens hi acostarem passant ben a prop, i començarem a pujar de mica en mica fins el petit Coll de Sellente (2488 m). Mirant enrere veiem el camí fet des de el llac, i mirant endavant veiem part del camí que ens queda.
Baixem. El camí sembla evident. Ens trobem un ramat de vaques pasturant enmig del camí. Passem entre prats, pedres, blocs i en certs moments sembla que el camí es desdibuixa. Estem atents al desviament indicat amb una placa metàl•lica, que ens indica que hem de girar a l’esquerra i pujar entre prats, pedres i tartera. El GPS ens indica que anem prou bé, però potser anem massa a la dreta respecte el track i que haguéssim hagut de girar abans cap a l’esquerra per anar a trobar el camí cap al coll. La pujada és forta, i no ho sembla. Segurament comencem a notar el cansament a les cames dels kilòmetres i desnivells acumulats, però finalment arribem al Coll de la Laguna (2596 m).
A dalt el coll hi ha una vista extraordinària. Reposem i mengem alguna cosa abans de continuar la marxa. Tenim un gran camp de visió per endavant, amb un prat verd immens que travessem tot carenant per assolir la Roca Cigalera (2668 m), l’últim cim de la travessa. Tot i que no hem de segellar i podríem esquivar el cim, que per la nostra banda sembla poca cosa, val la pena passar-hi. Des d’aquí podem veure i resseguir tota aquesta magnífica travessa, i gaudir de la vista que ens ofereix totes aquestes muntanyes que ens envolten i que hem trepitjant durant aquests 4 dies.
Baixem i anem carenant per tot un pla herbat que permet anar a bon ritme. Arribem a un coll, la Collada de la Ribera (2455 m) i girem a la dreta per baixar més forts seguint pals de fusta amb marques de color groc. El ritme es va accelerant, sembla que es vulgui arribar aviat. Al fons, en un pla a l’esquerra, trobem la cabana de la Ribera, l’últim punt de la travessa on haurem de marcar la tarja de pas. Trobem la pinça per marcar i continuem baixant pel costat d’un rierol endinsant-nos en un bosc. Al cap de poc ja veiem per primera vegada el poble de Tavascan, allà al fons. Uf, que lluny que està!
Baixem forts, sembla que anem directes cap al fons. Alguns comencen a córrer. Però no, ara el camí fa un flanqueig en lleugera baixada per l’esquerra. Seran 2 hores de baixada interminable. Baixa molta aigua de la muntanya, creuem petits rierols, ens mullem els peus. Tenim ganes d’acabar, però això no s’acaba mai. Ara girem a dreta, sembla que el camí vulgui baixar fort decididament. Si, ara ja baixem decididament cap a Tavascan, cada cop més a prop.
I finalment arribem a Tavascan, creuem el pont i ja podem donar la travessa de La Porta del Cel per acabada. Han estat 4 dies fantàstics, gaudint del paisatge, de les muntanyes i cims, de l’aigua, etc. I tot això amb molt bona companyia. Els vuit del grup final ho celebrem merescudament tot fent una cervesa, com no!
Però encara ens queda l’últim pas, que és segellar a les Bordes de Graus. Però per això agafem el cotxe, arribem, segellem, i ens donen un detallat per haver acabat la cervesa. Dinem allà mateix, tots a la mateixa taula, com ja havíem fet els últims 2 dies. Ho comentem i expliquem anècdotes, els moment de debilitat, moment d’eufòria, moments de plaer. Si! L’hem acabat! Es hora de celebrar-ho i per això brindem amb cava, amb vi, amb el que faci falta, perquè ens ho mereixem!
Fitxa tècnica i temps parcials:
Asc: 1090m, Dsc: 1830m, Temps: 06,36h
Ref. Vallferrera – cabana de Basello: 2h
Cabana – coll de Baborte: 1h
Coll de Baborte – coll de la Llaguna: 1h
Coll de la LLaguna – cabana de la Ribera: 1h
Cabana – Tavascan: 2h