Si l’any passat va ser el Gran Paradiso, cim alpí italià situat a la vall d’Aosta, enguany la proposta de la secció de muntanya Farra i Acció dels Xulius CSR era assolir el cim del Mont Blanc de 4810 metres situat als Alps francesos. El passat 29 i 30 de juny, tres socis ho van intentar, però no va poder ser. Les males condicions meteorològiques ho van impadir.

Els tres membres de la secció començaven l’aventura just acabat el castell de focs de la festa major de Ribes. A les 10 del matí s’arribava a Chamonix, abans de les 11 s’agafava el telefèric de Midi, i a les 11 es posaven en marxa des de Le Pla de l’Aiguille amb magnífiques vistes de l’Aiguille du Midi i el Mont Blanc, i amb l’objectiu d’assolir el cim del Mont Blanc per la ruta de Grands Mulets.

D’inici, un corriol ben marcat i senyalitzat amb punts grocs els anava guiant. Les primeres dificultats apareixien al haver de creuar el glacial Pélerins sense neu, primer baixant al fons del glacial per un terreny desgastat i de terra, i després per pujar per el mateix terreny encara més desgastat i descompost que l’anterior. Es seguia corriol, creuant de tant en tant algunes llengües de neu que baixaven dels cims, fins a l’antiga estació del telefèric de Gare des Glaciers. En aquest punt, ja es veu el següent objectiu: el glacial des Bossons. Es dirigeixen cap a ell, es posen els grampons i comencen a creuar-lo intentant seguir la traça marcada a la neu.

Es segueix la traça prou bé, creuant evidents esquerdes de tant en tant, pujant de mica en mica en diagonal, pujant graonets formats per el glacial. I finalment s’arriba a la Jonction, un conjunt de caos de blocs de neu, gendarmes, esquerdes, etc, que s’ha d’intentar creuar. Des de aquest punt, es veu l’objectiu del dia, el refugi dels Grands Mulets a sobre d’un espadat de roca. Per arribar-hi s’ha de busca el camí per creuar aquest caos. Es passa per sobre dels blocs. “Per aquí sembla que si”, però no! El bloc queda tallat i no es pot saltar a l’altre bloc. Es busca més amunt, més avall, i no es troba el camí. Moments d’incertesa. S’ha de passar a l’altra costat sigui com sigui, si es vol arribar al refugi. Finalment, sembla que es trobi un possible pas. Es descarreguen motxilles, un salt, es baixa al fons, es passen les motxilles uns amb altres, ara es tiren a l’altra costat, es puja i… finalment s’aconsegueix passar a l’altre costat. On són aquelles escales que posava la guia que hi hauria? S’ha perdut una bona estona en aquest punt, més d’una hora i mitja. Però ara, ja només queda una forta pendent per arribar al refugi.

S’arriba a la paret del refugi, que tenen a sobre d’ells. Busquen el caminet per arribar-hi, però no existeix. El que hi ha és un “camí equipat”, una cadena per pujar uns primers metres verticals, per desprès continuar amb més cadenes i una barra de ferro fent de passamà per fer un flanqueig cap al refugi. Són les 5 de la tarda. Al final, han aconseguit el primer objectiu: el refugi. Un merescut descans i la birra que no falti! El guarda del refugi és un tio molt simpàtic. S’entenen mig en anglès mig en francès. S’agafen forces per l’endemà amb un bon sopar, tenint en compte que estem en un refugi francès. Desprès de sopar, el guarda explica l’itinerari de demà, els perills que es poden trobar i el temps. Diu que el dia serà esplèndid, amb bona visibilitat, temperatures altes i vent. Per les temperatures altes, millor aixecar-se 1 hora abans de lo habitual. Són les 8 del vespre. A dormir!

L’endemà diana a 2/4 de 1 de la matinada. S’esmorza i es preparen tots els estris per començar una dura jornada. Primer baixar la paret del refugi a les fosques, desprès els arnesos, grampons i encordats. Tot un procés llarg pels que no estan acostumats. Són les 2 de la matinada i s’inicia l’ascens al cim. Es puja molt dret, la pendent és molt forta. Es creua alguna esquerda i algun tros molt gelat, que fa que es prenguin les màximes precaucions. Comença a bufar el vent amb ràfegues molt fortes. Comencen a tenir dubtes que el camí que es fa sigui el correcte. En la foscor, tot semblen traces, però quan comença a clarejar s’adonen que no ho són. Es veu la traça molt més avall i molt més a la dreta. Els tres membres de l’expedició han pujat molt directes quasi seguint la carena de les parets del refugi, quan el que havien de fer, és una diagonal tot pujant per anar a buscar les parets de l’altre costat i pujar per l’altre carena que baixa del Dome du Gouter.

Un cop retrobat el camí, han perdut 3 hores. Es com si comencessin de nou, i són les 6 del matí. Ara si, segueixen un camí amb una traça ben marcada. El ritme és lent, per culpa del fort pendent, però constant, cosa que fa que en poc menys d’hora i mitja s’hagi recuperat l’alçada perduda. Falta poc per arribar al coll, les ràfegues de vent són cada cop més fortes i duradores. S’està a 3900-4000 metres d’alçada, una forta ràfega els fa ajupir-se. Encara no ha acabat. Al cap de molt temps, que ha semblat una eternitat, acaba. Potser han estat 2 o 3 minuts. Molt. Es miren entre ells i … decideixen recular. No pot ser, amb aquestes fortes ràfegues de vent i caminant per aresta és molt perillós continuar, i el més assenyat és tornar enrere. Ja vindran dies millors per poder fer cim. Són quasi les 8 del matí.

Decideixen fer una petita parada per menjar alguna cosa, i en 2 hores arriben al refugi. És hora de desfer el camí. L’endemà les condicions són pitjors, no cal quedar-se un dia més per provar sort. Ja es farà. Recullen i refan la motxilla amb les coses que hi havien deixat i continuen camí avall. No es pot perdre temps, la neu està en molt males condicions, tot s’està desfent i això pot perillós per poder creuar la Jonction. Un cop arribats, aquest cop troben un pas molt ràpid i evident. Es baixar pel glacial tot intentant seguir alguna traça. S’acaba el glacial, es treuen tots els estris (grampons, piolets, arnesos, cordes, etc) i segueixen pel corriol fins al Pla de l’Aiguille. Han baixat en més de 3 hores des de el refugi. Es baixa pel telefèric, ple de gent que vol baixar fins a Chamonix. Petita remullada de peus, una cervesa, que tot i no fer cim, es mereixen, i fins una propera ocasió, on les condicions i les dificultats del terreny permetin assolir l’objectiu més fàcilment. Però ja se sap que estem al Mont Blanc, això no són el Pirineus. I aquí no hi ha res fàcil.
Fins aviat, Mont Blanc.