Joan Cuadras i Pagès

En Joan va començar a fer pessebres de borra des de ben petit, imitant els que feia el pare ja que era una família on l’esperit religiós i nadalenc en aquest cas hi era sempre molt present. Quan el pare va deixar de fer-los ell va continuar la tradició.

Feia pessebres molt elaborats, fets amb amor i perfecció fins l’últim detall i on era palès la seva estima per la terra i pel paisatge de Ribes. No eren pessebres que es començaven i s’acabaven sinó que durant setmanes hi dedicava una estona cada dia per anar-lo construint. Començava pel que havia de ser el fons i a poc a poc anava elaborant la idea que tenia al cap. Mai no hi faltaven els marges fets pedra a pedra amb paciència, els camps, sempre fidels al moment de l’any; vinyes i arbres podats, grans extensions de sembrats sense germinar i sobretot una gran varietat de terres de diferents colors i gramatges procedents de l’entorn més proper; camí de Sant Pau, riera… i que anava garbellant segons el lloc on havia de posar-la. A mesura que el feia hi col·locava les figures, sobretot aquelles tan minúscules que anaven darrere de tot i que un cop enllestit hauria estat quasi impossible posar-les al seu lloc. Fins i tot en això era molt curós ja que sempre en posava alguna que havia estat del seu pare com a reconeixement de qui l’havia precedir en l’art de fer pessebres.

A finals dels anys 70, va començar a tapar el pessebre deixant dos o tres espais per on mirar-lo des de diferents angles, com si fossin diorames. Potser aquest va ser el primer acostament a la manera actual de visionar els pessebres. Després d’això, a poc a poc va anar incorporant-hi algun element que havia construït a part, com per exemple la cova feta de guix, tot i mantenir el pessebre de borra. Fou a partir de mitjans dels anys 80 i animat pel seu germà Josep Mª quan s’inicià en la construcció de pessebres de guix.

Tot i el guiatge i haver compartit amb altres pessebristes de Ribes la tècnica del guix, ell va mantenir-se fidel al seu propi estil. Un estil rústic, poc refinat com a manera de representar el món rural que ell tan estimava. No es preocupava gaire per la proporció, per la perspectiva, pel pintat … el que ell volia era no deixar perdre i mantenir viva aquesta estimació per la tradició i pel Nadal que li havia estat transmesa.