Pere Guillaumes i Jacas

En Pere va començar a fer pessebre de guix als anys 60 i era bastant autodidacte. Feia servir la tècnica tradicional: planxes de guix (no guix escaiola). Aquestes planxes es feien amb llistons de fusta, amb peces de fusta es deixaven ja fets els forats de finestres i portes. A partir d’aquí, amb “les ganivetes de tallar la goma de Pirelli”, anava donant forma a les façanes i amb la punta d’un filferro rascava pedres i detalls. Aquesta tècnica, la va fer servir fins que a partir de la participació al pessebre col·lectiu, ja als anys 80, va aprendre la tècnica del motlle de fang.

La pintura, la feia amb terres, pocs colors (marró, ocre i verd), pintant de forma plana sense donar volum, ni reflexos ni barreges. Sempre amb una bombeta ben grossa: “s’ha de veure tot ben bé” deia en Pere i sempre carregat de detalls, especialment eines i estris que ell recordava de la seva infància, que feia amb trossos de fusta de les caixes de fruita, escuradents, trossos de plom de tubs vells o retalls de llaunes de conserva: tot de reciclatge.

El primer pessebre el va fer al rebedor, el segon al foc a terra del menjador i sempre la Llúcia, la seva dona, amb l’escombra darrere perquè feia massa brutícia. Llavors va reformar un galliner com el “quarto del Pessebre”, lloc que actualment encara és utilitzat pel fill i els nets per a treballar en el pessebre de l’exposició.

El veritable llegat de la generació d’en Pere va ser transmetre la passió pel pessebrisme i pel Nadal. Les visites a l’escultor Castells, les anades a buscar cosetes a fira de Santa Llúcia, començar el pessebre per les vacances de l’agost i els nervis de la darrera setmana per tenir-ho
tot tapat, net i endreçat el dia de Nadal: així eren les festes a casa en Pere, una casa oberta i plena de veïns del poble que entraven i sortien.